Tabarca. Aventura per la Mediterrània

Comence el curs –i la tardor– amb un nou llibre: Tabarca. Aventura per la Mediterrània (publicat, precisament, a l’editorial Tabarca). Sempre és una alegria –i una sort indescriptible, un privilegi!– editar un llibre, i més en aquests temps de crisi, i en valencià! Per tant, ja estic més que content. Sempre havia volgut fer una història sobre aquesta peculiar illa alacantina, l’única habitada a tot el País Valencià (les Columbretes, un altre tresor nostre, no ho estan). I també perquè des que la vaig conèixer, la història de Tabarca, que em va seduir. Els habitants de l’actual Tabarca procedeixen de Gènova. Són valencians d’origen italià, i italians són encara els seus cognoms. Són els descendents dels captius rescatats pel rei Carles III a mitjans segle XVIII –comprats al rei de Tunísia, que els tenia empresonats a la Tabarka tunisiana– i que van ser portats a l’Illa Plana o de Nova Tabarca per ocupar-la i així evitar que l’illa servira de plataforma d’atac als pirates, que des d’allí assetjaven la costa alacantina. Aquest és el rerefons històric que mire de reproduir a la novel•la, més o menys fidel a la història real, però amb alguna petita llicència que n’afavoreix la trama. Sempre havia volgut fer una història sobre Tabarca però no va ser fins l’any passat, arran d’un viatge a l’Illa Plana amb els alumnes d’Altea, que hi vaig trobar la inspiració i el to, i també la trama de la història. Ara veu, per fi, la llum en format editorial i n’estic més que satisfet. Espere que agrade als lectors.

Una altra de moriscos

“―Jo sempre he somiat, Tomàs, potser per millor fugir de lo que veia cada dia. Sempre he parlat amb el cel i amb s’aigo de ses fonts i ets rierols, amb ets vents... Encara que, de vegades, són ben ingrats amb aquells qui els estimem. Una vida nova. Creixerà an es mateix temps. Creixeran junts, perquè ara sé que també jo som terra sembrada per tu”. Aquestes paraules de Caterina il•lustren una part fonamental de la trama de Les veus de la vall, de Rafael Escobar. Caterina, filla d’una família mallorquina nouvinguda a la vall de Seta, al Comtat, i Tomàs, el fill del governador, s’enamoren. No obstant això, tots dos s’enfronten a la prohibició taxativa de la relació per part dels seus progenitors, per causa de les classes socials divergents a què pertanyen. Al darrere d’aquesta prohibició, però, hi ha secrets ocults, de caràcter històric, que expliquen el veritable origen del Tomàs, i els temors i les frustracions dels nous pobladors illencs. Ha passat poc més d’una dècada des de l’expulsió dels moriscos d’aquelles terres i el ressò de la seua presència encara és visible des del punt de vista material, i també espiritual. Són moltes les veus que se senten a la vall, i als cingles abruptes de les serres que l’assetgen ―un espai reclòs esdevingut escenari mut de la ignomínia i la tragèdia. El passat morisc hi és encara latent, doncs, a la vall; les ferides i les sagnies provocades en el moment de l’expulsió romanen intactes en la memòria, i la consegüent diàspora forçada cap al Magrib de milers de moriscs valencians és motiu de vergonya i dolor ―per a uns― i de remordiment i menysteniment ―per als altres.
Aquesta novel•la de Rafael Escobar és un dels millors testimonis de l’esforç de reconstrucció d’un episodi històric ocult o ignorat pels valencians, una època que no podem oblidar si volem conèixer els nostres orígens, una coneixença imprescindible per no repetir els estereotips que ara mateix tendeixen a veure els altres des de l’òptica de la xenofòbia i del racisme.
Després de l’11-S, sobretot, la imatge de l’islam ha quedat injustament malmesa i deteriorada. Veiem els musulmans amb por o amb recel, quan no amb menyspreu i odi. Aquesta novel•la ens ajuda a matisar aquesta òptica esbiaixada del món musulmà, a valorar-lo com pertoca i, també, a reconèixer els defectes i les mancances del nostre món d’Occident. Una novel·la històrica a tenir en compte.